Consum

Consum

Vas a fer la compra i mires etiquetes: evites greix de palma perquè saps que al darrere hi ha la destrucció de boscos, et gastes un poc més en les taronges per tal d’afavorir els agricultors valencians davant la importació de taronges més barates des del Marroc, no compres els ous més barats perquè saps que procedeixen de gallines engabiades i pateixen molt, t’estalvies de comprar productes d’eixa marca que té els animals en condicions lamentables... En fi, que te’n vas a fer la compra carregada de consciència, de compromís cap al medi ambient, els treballadors, els animals... i la llengua. Sí, la llengua, el valencià, el català... com el vulgues anomenar. Així és almenys en el meu cas. Per això vaig triar fer bona part de la meua compra setmanal al Consum. Si este supermercat es venia com a cooperativa valenciana, posava el nom dels seus productes en castellà i en valencià i s’adreçava als seus clients en la llengua que ells triaren, per a mi era una bona elecció i durant tot este temps havia estat donant suport a l’únic supermercat valencià que usava el valencià en l’envàs del producte. L’únic que veia normal el valencià. I tu, hi vas perquè per a tu usar el valencià és una marca de distinció davant de l’amplíssima oferta de supermercats als quals podries anar i, fins i tot, gastar un poc menys en la cistella del mes.

Però ara vol donar marxa arrere. I això m’ha caigut molt malament i se me n’han anat les ganes d’anar a comprar allí. “Els nacionalistes boicotegen un supermercat”, “Valencians boicotejant-se entre ells”, “Boicot”, “Radicals”... Ja n’hi ha prou, de les paraules comodí (nacionalisme, radical...) per a desacreditar qualsevol defensa al valencià. Si etiquetes en valencià provoques problemes als que no el parlen; però si veus en un producte “peito de peru” tens molt clar que és “pechuga de pavo” perquè al costat ho posa en castellà i tu, la mar de content d’haver aprés eixa paraula en portugués. I si compres una crema de marca francesa assumeixes com a normal que l’etiquetatge siga en francés i en anglés. És normal. Tu ja t’apanyaràs per a saber quantes vegades al dia et recomanen posar-te-la, quines precaucions has de tenir, etc. És el teu problema per no dominar l’anglés i el francés a l’Estat espanyol. I no passa res! Només passa quan en els productes apareix alguna llengua cooficial de l’Estat.

Quan la catalanofòbia està estesa de manera sistemàtica ja, tot allò que sone “català” cal fumigar-lo i exterminar-lo. La plaga podria escampar-se. Eixe és el temor de Consum i per això deixa arrere el valencià. Si en la seua marca blanca un manxec llegeix “oli d’oliva” podria arribar a pensar que Consum està, com a mínim, pagant el lloguer a Puigdemont allà a Brussel·les i, per tant, fugiria de la botiga cametes ajudeu-me. En haver sigut donat d’alta de l’hospital, este pobre manxec no tornaria a xafar un Consum. Em direu exagerada, però no sóc jo qui té problemes amb les llengües.

“Que radical! I ara aniràs a un altre supermercat que segur que tampoc usa el valencià”. De segur, perquè no en tinc prop un altre que ho faça, més enllà d’alguns cartells indicadors. Però açò no va de supermercats. Açò va de passos enrere en la normalització lingüística, de por, de catalanofòbia. Si no hi ha en l’àmbit públic una aposta ferma, eficaç i ben plantejada per tal que tots els valencians puguen exercir el seu dret d’usar el valencià; si veiem tímids plans de plurilingüisme que perpetuen que estudiar valencià no siga un dret com caldria; si no veiem que des de les institucions s’aposte fermament per la normalització lingüística, què s’ha d’esperar de les empreses privades?